El
sistema productiu d’especialització flexible a València. El cas del taulell de
la Plana.
Des
mitjan dècada del 1970 assistim a una sèrie de transformacions econòmiques a
escala mundial condicionades per la crisi ecònomica que s’hi va produir
condicionada per la puja dels preus del petroli, i que es va manifestar llavors
–i encara hui– en les altes taxes de desocupació, en una inflacció a l’alça o
en l’increment de formes marginals de producció, com ara el treball a domicili,
l’economia submergida o la precarietat laboral. Arran de la conjuntura crítica
d’algunes de les regions tradicionalment concentradores de l’activitat
industrial i de l’auge manufacturer d’altres regions de recent tradició
agrícola, alguns teòrics de la localització industrial han posat en qüestió els
fonaments que substentaven les teories clàssiques de l’anàlisi especial, que
giren a l’entorn del concepte d’aglomeració:
de la tendència de les activitats econòmiques a la concentració en pocs espais
–les aglomeracions urbanoindustrials– per tal d’aconseguir la màxima eficiència
espacial. Entre aquests estudiosos escèptics hi ha una bona part que argumenta
que l’anomenat sistema productiu
d’especialització flexible s’ha mostrat com la millor alternativa a la
crisi industrial. A diferència del fordisme[1], el sistema de producció especialitzada
i flexible es basa en la petita i la mitjana empresa[2] –fruit de la iniciativa local– que
s’especialitza en diversos segments productius amb el fi de poder satisfer la
demanda cada volta més diferenciada del mercat; aquest nou sistema ha
proliferat especialment en regions de recent predomini agrícola i, per tant,
poc afectades per l’anterior sistema fordista. Hi ha una part dels teòrics que
posen en dubte les noves aportacions efectuades al voltant d’aquesta indústria
flexible, autòctona i rural i sobre la manera en què s’organitza sobre un
territori; a més, els qui la defenen, lluny d’unificar criteris, han creat una
literatura prolixa i confusa per referir-s’hi (indústria espontània, rural, difusa,
endògena) i per designar el territori
sobre el qual es plasma (districte
industrial, sistema productiu local,
àrea d’especialització productiva).
Al
punt 1 estudiarem quins són els trets que caracteritzen la indústria espontània segons els diferents autors
que l’han estudiada. A grans trets podem avançar que es desenvolupa per
iniciativa local en àrees rurals amb una antiga tradició manufacturera basada
en els recursos locals, i que és predominant en algunes comarques valencianes.
En el mateix punt ens referirem al districte
industrial de Marshall, que és una forma d’organització industrial basada
en empreses petites i mitjanes, normalment autòctones, entre les quals es
produeix una important dependència sectorial i alhora una forta competència,
fets que repercuteixen en l’increment de l’eficiència general del districte.
Dins l’àmbit valencià abunden els districtes industrials, amb un grau
d’interdependència empresarial major o menor segons comarques, sent
especialment elevat a la Plana.
Al
punt 2 ens centrem en l’evolució recent de les distintes branques industrials
autòctones valencianes i en el distint comportament d’aquestes davant la crisi
econòmica dels setanta: mentre que unes –notablement el taulell– s’han
modernitzat tecnològicament per competir en igualtat de condicions amb els
principals productors europeus i mundials, les altres –sobretot el calcer i una
part del tèxtil– han continuat basant-se en el sistema de petites i mitjanes
empreses intensives en mà d’obra, i per tal de limitar al màxim els costs salarials
han hagut de recórrer a la indústria submergida o a la relocalització en països
del tercer món. Aquesta diferent resposta a la crisi ha generat un creixent
dualisme en l’estructura industrial valenciana, on podem distingir, d’una
banda, empreses petites i mitjanes, intensives en mà d’obra, en què els
industrials continuen competint gràcies al preu –al baix preu– de la mà d’obra,
i de l’altra empreses mitjanes i grans, intesives en capital, en què la
competitivitat del producte es troba en la qualitat. Aquesta dualització també
es reflecteix espacialment, per tal com el pes industrial de València s’ha
desplaçant porgressivament cap al nord del Xúquer.
Per
últim, al punt 3, farem una comparança entre les principals regions industrials
valencianes per mostrar com durant la dècada del 1990 la indústria taulellera
és la que major desenvolupament ha conegut dins l’àmbit valencià i com aquest
fet ha repercutit en l’auge econòmic de la Plana, que hui posseeix la taxa
d’atur més baixa del País Valencià i una de les més baixes d’Espanya; a més, la
província en què s’enclava, la de Castelló –3/4 parts de la població de la qual
es concentren a la Plana– presenta en l’actualitat el VAB per càpita més alt
entre les tres províncies valencianes, quan quinze anys enrere era la que menys
en posseïa.
Bibliografia:
Becattini,
Giacomo (1992): “El distrito industrial marshalliano como concepto
socioecocómico”, dins Pyke, F., G. Becattini i W. Sengenberger: Los distritos industriales y las pequeñas
empresas. I. Distritos industriales y cooperación inter-empresarial en Italia,
Madrid, Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, pp. 61-79.
Climent
López, Eugenio (1997): Sistemas productivos locales y distritos industriales:
el caso de España, Boletín de la AGE
(Asociación de Geografos Españoles), núm. 24, pp. 91-106.
Costa
Campí, María Teresa i José García (1993): EXCEL:
Cooperación entre empresas y sistemas productivos locales (anexo 3: el caso de
la zona de Castellón en la producción cerámica), Madrid, IMPI (Instituto de
la Pequeña y Mediana Industria), pp. 164.
Houssel,
Jean Pierre (1985): De la industria rural
a la economía sumergida, Ciutat de València, edicions Alfons el Magnànim,
pp. 232.
Martínez
Estévez, Aurelio i Andrés Pereño Muñoz (1990): Comunidad Valenciana: crecimiento
y crisis exportadora, Papeles de Economía
Española, núm. 45, C.E.C.A. (Confederación Española de Cajas de Ahorro),
pp. 379-397.
Pedreño
Muñoz, Andrés i Clementina Ródenas Calatayud (1993): La economía valenciana
ante la unión económica y monetaria europea, Papeles de Economía Española, 55, C.E.C.A. (Confederación Española
de Cajas de Ahorro), pp. 340-355.
Salom
Carrasco, Julia i Juan Miguel Albertos Puebla (1995a): “La industria en la
Comunidad Valenciana”, dins Cambio
industrial y desarrollo regional en España (Joaquín Bosque i Ricardo
Méndez, coord.), Barcelona, Oikos-Tau, pp. 303-355.
—
(1995b): “La política industrial valenciana y su impacto territorial.
1985-1995”, Cuadernos de Geografía,
58, Factultat de Geografia i Història, Universitat de València,
pp.385-416.
Scott,
A. J. (1992): “L’économie métropolitaine: organisation industrielle et
croissance urbane”, dins Benko, G. i A. Lipietz (dir.): Les régions qui gagnent. Districts et réseaux: les nouveaux paradigmes
de la Géographie Économique, Paris, PUF, pp. 103-120.
Vázquez
Barquero, A. (1997): “Desarrollo endógeno. Mecanismos institucionales y
culturales”, Revista Valenciana d’Estudis
Autonòmics, núm. 21, Ciutat de València, Presidència de la Generalitat
Valenciana, pp. 71-92.
[1]Sistema industrial de producció rígida i estandarditzada, imperant durant els anys 50, 60 i començament dels 70.
[2]Les empreses menudes posseeixen una sèrie d’avantatges respecte a les grans: permeten un aparell productiu molt més flexible, estan en condicions de mantindre relacions industrials més tranquil·les, ofereixen una oportunitat de formació a gran escala per a assumir iniciatives i responsabilitats i, sobretot, tenen un paper fonamental en relació amb l’ocupació (Fuà, 1980: 49).